dijous, 14 de juny de 2012

Perdonar

Demà es farà realitat una experiència esperançadora que s’hauria de donar més sovint: demà es trobaran cara a cara Robert Manrique, una de les moltes víctimes de l'atemptat d'ETA a l'Hipercor del 19 de juny del 1987 amb  Rafael Caride Simón, un dels autors de la massacre, que va deixar 21 morts i nombrosos ferits. Rafael Caride Simón compleix pena de presó al centre penitenciari de Zaballa (Vitòria) i el maig de l'any passat va enviar una carta a Manrique demanant-li perdó. Mesos després s'ha concretat el contacte, que es farà a la presó alabesa demà divendres a partir de les 10 del matí i sense límit de temps.

Fets com aquest no haurien de passar desapercebuts i s’hi hauria de donar més relleu perquè és la forma d’arribar a l’autèntica reconciliació si es poguessin anar fent passos com aquest i si hi hagués bona voluntat per les dues parts.

No vull -ni puc- jutjar les consciències de cadascú, però una cosa m’ha entristit una mica quan he llegit la notícia. I és la disposició amb que intueixo que va a visitar Manrique a Caride  (i vull deixar clar que és una simple intuïció sorgida de les seves mateixes paraules). La notícia diu que no hi haurà cap intermediari i Manrique no preveu entregar-li cap objecte, ni carta ni fotografia. De fet, l'expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha explicat que no tindrà cap contacte físic amb Caride per "respectar la dignitat" de les víctimes. Li traslladarà preguntes seves i d'altres víctimes i espera que el terrorista li demani perdó cara a cara i ho faci també a les altres víctimes i en públic. Moltes víctimes s'han posat en contacte amb Manrique per animar-lo en la trobada d'aquest divendres i han confiat en ell per decidir quin tipus de relació hi haurà durant la reunió.

I aquesta espècie de fredor i de buscada llunyania és el que no m’acaba d’agradar per part de Manrique, que inclús ha dit que si Caride li demana perdó “s’ho pensarà si el perdona”.

Entenc que perdonar sigui molt difícil en certes situacions, però és bàsic per reiniciar vides. I dic “vides” en plural, perquè són les vides tant del que perdona com la del que que és perdonat. Deia Mahatma Gandhi que “perdonar és el valor dels valents i que només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”.

Perdonar de cor i sentir-se perdonat és el començament del camí per curar les ferides i que ens fa ser millors. Els psicòlegs diuen que és una experiència alliberadora. Perdonar no és el mateix que justificar, excusar o oblidar. Perdonar no vol dir reconciliar-se perquè exigeix ​​que dues persones que es respecten mútuament, es reuneixin de nou. El perdó és la resposta moral d'una persona a la injustícia que l’altra ha comès contra ella. Un pot perdonar i no obstant això no reconciliar-se, com en el cas d'una dona contínuament maltractada pel seu company.

El fet de perdonar no esborra el mal fet ni treu la responsabilitat de l'ofensor pel dany causat. Tampoc nega el dret a fer justícia a la persona que ha estat ferida ni li lleva la responsabilitat a l'ofensor pel dany fet... Perdonar és un procés complex. És una cosa que només nosaltres mateixos podem fer... Paradoxalment, en oferir la nostra bona voluntat a l'ofensor, trobem el poder per curar-nos... En oferir aquest regal a l'altra persona, nosaltres també el rebem.

La pedagogia del perdó és fonamental per conviure, per començar un camí nou i per transformar la realitat. Quan no arribem a perdonar de tot seguim donant a qui ens va ofendre l’oportunitat de seguir maltractant o matant permanentment. En canvi, quan hi ha perdó sincer per part de l’ofès i el sentir-se perdonat per part de l’ofensor, d’alguna manera desactivem totalment l’arma mortal, la causa de la ferida perquè aquella situació violenta ja no es tornarà a produir més. S’hauran establert uns llaços nous basats ja no en l’odi sino en l’amor.

Per aquest motiu, situacions com la que es produirà demà les considero tant importants i de cor desitjo que vagin bé i se’n puguin produir moltes més pel bé de tots.