dimarts, 9 d’abril de 2013

Espinàs i la “vida articulada”

La seva vella Olivetti ja el deu conèixer i, quan se li acosta, ja deu començar a frisar neguitosa. Tants anys fent la mateixa rutina, tants anys de viure junts, tants anys de mirar-se, tants anys de que l’ Espinàs l’acariciï amb la punta dels dits i ella li correspongui amb una melodia teclejant, fa que surtin llibres com el que acaba de publicar (“Una vida articulada” Ed. La Campana) i que encara no he llegit, però que penso fer-ho. Diuen que ve a ser un recull-crònica de trossos d’articles de tots aquets anys i de ben segur que ens mostra el més autèntic Espinàs.

No és fàcil publicar un article diari durant 37 anys, per més que ell sembla que no li doni cap importància. No és fàcil escriure amb la difícil senzillesa com ho fa ell, perquè sembla que no vulgui dir res important parlant de coses sense importància la major part de les vegades. Coses sense importància a primer cop d’ull, però no és pas exactament així perquè d’un detall, d’un no-res és capaç de treure’n tant de suc que sembla que en podria fer 10 articles més…    

Ha publicat 11.000 articles, és cert, però és que també ha publicat 90 llibres! No és poca cosa! L’Espinàs ha fet de l’escriptura una forma de vida ben particular. No ha volgut fer grans obres, grans novel·les, res que pugui fel-lo semblar pedant. Tot el contrari: sempre ha buscat la senzillesa, escriure sobre la quotidianitat, observar i escriure d’allò que a la majoria de mortals ens passa desapercebut, d’allò que no li donem importància  i que, en canvi, en té molta en la ploma de l’ Espinàs, justament perquè té la capacitat de fer-nos-la veure. Les coses no tenen el valor que en realitat tenen, no pas perquè no en tinguin, sinó perquè no ens hi fixem prou. I és això, exactament i paradoxalment, el que ha fet ser un gran escriptor l’ Espinàs. Ens ha fet observar, amb una capacitat i una agudesa admirables, allò que no som capaços de veure per nosaltres mateixos.

Ja he dit més d’una vegada que la “culpa” de que aquest blog meu es digui “A peu” en gran part la té l’ Espinàs. Jo sóc un gran admirador dels seus llibres de viatges a peu. Com que durant aquest anys m’he perdut una gran part dels seus articles, ara serà l’ocasió –que no penso desaprofitar- de posar-me al dia amb tot aquest material inèdit per a mi. Endemés, amb l’avantatge de que algú ja s’haurà encarregat de fer-ne la tria prèviament.

Per acabar, només cal felicitar l’ Espinàs per aquest llibre i a la seva amiga editora Isabel Martí la bona pensada de fer-lo. I desitjar-los a tots dos que segueixen fent per molts anys més tan bon tàndem!