diumenge, 7 d’abril de 2013

No sóc d’aquí ni sóc d’allí

Facundo Cabral deia en una cançó seva “No soy de aquí ni soy de allá”. Això deu ser el que sent en el fons del seu ésser aquell que s’ha allunyat del seu país de forma voluntària o forçosa. La paraula “exiliar-se” prové del llatí “exsilīre” (saltar a fora) i expressa la separació, el salt, que ha de fer una persona de la terra que l’ha vist nàixer. Una situació que acostuma a ser en la majoria de cassos força dura en alguns aspectes.

Quan veig les nostres places plenes de gent desvagada, sense feina –la majoria d’ells estrangers- penso què deuen sentir i quin és el seu futur. La majoria d’ells van marxar de la seva terra forçats per raons econòmiques o polítiques i no pas per gust. Són dues formes d’exili força diferents: una és triada i l’altra és obligada, però són les modernes formes d’exili.

A l’ antiga Grècia, un dels càstigs pitjors per a les persones políticament sospitoses no era la presó, ni la confiscació dels seus béns sinó que se les desterrava. I els romans penaven amb l’exili els delictes de traïció, enverinament i incendi provocat. I la Bíblia ens retrata Adam i Eva expulsats del paradís terrenal després de cometre el seu pitjor pecat: l’exili com a càstig diví.

Tots els relats d’exili que jo he escoltat o llegit tenen un rerefons i un denominador comú: la nostàlgia que provoca el desarrelament. Una vegada deia Zitarrosa –el famós cantant uruguaià que va haver d’exiliar-se- que “l’exili provoca nostàlgia i que això és molt perillós`perquè hom s’hi acostuma fins al punt que arriba a dependre d’ella per a sobreviure”.

El pitjor de l’exiliat és la de no sentir-se “d’aquí” quan és aquí i quan torna al seu país tampoc sentir-se “d’allà”. Perquè com diu Carlos Liscano:

Cuando regreses, si regresas, no serás el mismo. Los tuyos te esperarán y pasarás entre ellos y no te verán. Tal vez te pregunten si no lo has visto a él. Tendrás que explicarles que sí, pero hace muchos años, y que ahora él ha cambiado tanto que ya no es el mismo.
Entonces dirán que mientes.
Lo mejor será hacer como si nada. Simular, entregarles los abrazos que has acumulado para ellos, y contarles cuánto extrañaste navegando años en el Mar Ajeno. Ellos se lo creerán, y no notarán que desde hace mucho tiempo eres otro, que sólo vuelve por el hábito de llegar a algún sitio.”
Tomado de “Miscellanea observata”.

O bé com diu, Mario Benedetti en el seu poema “Pero vengo”

 

PERO VENGO

Más de una vez me siento expulsado

y con ganas de volver al exilio que me expulsa

y entonces me parece que ya no pertenezco a ningún sitio,

a nadie.

 

¿Será en indicio de que nunca más

podré no ser un exiliado?

 

¿Qué aquí o allá

o en cualquier parte

siempre habrá alguien que vigile y piense,

éste a qué viene?

 

Y vengo sin embargo

tal vez a compartir cansancio y vértigo

desamparo y querencia

también a recibir mi cuota de rencores

mi reflexiva comisión de amor

en verdad a qué vengo no lo sé

con certeza

pero vengo.

 

Tota aquesta pobra gent sense pàtria, sense feina, amb un present que els obliga a arrossega-se per les places i amb un futur molt incert perquè no tenen diners, ni ganes ni prou coratge per tornar al seu país potser s’hauran de convèncer i dir-se a si mateixos: “Odiseu, escolta, el retorn mai és possible perquè aquell que se’n va anar ja no existeix i el lloc d’origen ha deixat de ser el mateix”. I potser s’hauran d’acabar de convèncer que no són d’aquí ni són d’allà i que aquest és el primer pas per a començar a ser algú nou i poder somniar a començar algun projecte de vida nou, si és que encara la vida els dóna oportunitat per començar algun projecte.