Les revolucions interiors

Les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011, no acaben d’arribar. És cert que hi han hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys. I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles  han estat capaços i que no sempre han acabat bé. I potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista. Fer una revolució enfront a una dictadura no és fàcil, doncs.

Un tret identificador de qualsevol dictadura  és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis…  Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida. I llavors és quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior en base a creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en les que hom creu fermament. I en base a moltes revolucions interiors, en base a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, crec jo, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquest revolució de mica en mica, amb gran sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen quela democràcia és possible. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

Tant de bo Egipte, Tunísia, Algèria, El Líban, Líbia i tant altres països que estan buscant noves formes de vida en democràcia tinguin sort i forces per trobar això que busquen amb tanta ànsia i que tan necessiten.