Una indefensió que revolta

A finals dels anys 60, el psicòleg Martin Seligman va realitzar un experiment. Dins d'una caixa de laboratori, un gos era exposat a xocs elèctrics que no podia evitar. En canvi, en una altra caixa, un altre gos sí que podia interrompre aquests xocs prement una palanca. Més tard, els gossos eren situats sobre una superfície electrificada de la qual podien escapar simplement saltant una petita barrera. El gos que havia pogut controlar els xocs la saltava, mentre que l'altre gos, en lloc de buscar la sortida exitosa a la situació adversa, romania allà aguantant les descàrregues de manera passiva. Havia, doncs, "assimilat" la seva indefensió.

Això és exactament el que ens ha passat durant molts anys: ens han fet sentir indefensos i semblava que ens hi havíem conformat. Aquest psicòleg batejava aquesta actitud amb el nom d’ “indefensió apresa”. Si ho volguéssim expressar amb altres paraules, podríem dir que hem après a comportar-nos passivament davant de moltes situacions que ens haurien d’haver revoltat. Ens semblava que no podíem fer res i que no teníem capacitat de resposta, tot i que hi hagués oportunitats, per poder-nos ajudar a nosaltres mateixos.

Aquesta espècie de “tantsemenfotisme” sembla que aquí a Catalunya ha començat a canviar, degut a que ens han fet sentir indefensos, maltractats i menystinguts de manera tant evident i injusta que una bona majoria ha arribat a la conclusió que cal dir prou i al convenciment de que fins aquí podíem arribar. A partir d’ara molta gent està disposada a fer alguna cosa més que restar amb una mà damunt de l’altra sense fer res. Hem començat sortint al carrer unes quantes vegades sense que a Madrid se n’hagin volgut assabentar. Hem fet intents de tota mena i ens hem mirat de carregar de raons. I res de res. Tot al contrari: sembla que encara vulguin collar més i que facin tots els intents possibles per ofegar i frenar de la forma que sigui els intents del poble català per tirar el país endavant.

Han volgut fer evident que les regnes i el control del poder els tenen ells. I ho demostren sempre que poden i cada cop més, fent gala de tota la fanfarroneria, petulància, insolència i arrogància que aquest govern del PP sap tenir. Ens han buscat les pessigolles i han buscat –no sé si conscientment o inconscient- totes les  formes possibles per revoltar-nos i a fe que ho estan aconseguint: a través del Tribunal Constitucional, d’una bona part dels jutges, de la Fiscalia, de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional, de la interpretació esbiaixada de les lleis, del joc brut del CNI, de l’ Agència Tributària, dels mitjans de comunicació comprats i afins al que s’anomena “poder de l’ Estat”, de la manipulació mediàtica constant, de les mentides i fent servir les clavegueres per on ells s’hi mouen tan i tant bé. Ho han fet servir tot i no han aconseguit parar aquest procés de llibertat i d’alliberament en el que estem immersos. Tot al contrari: han revoltat encara més els ànims i han fet sorgir la ràbia continguda davant l’evidència de tanta injustícia en tots els àmbits. No han complert les promeses de donar-nos allò que ens deuen i colgant-nos de mentides. Segueixen fent uns pressupostos clarament lesius pels interessos de Catalunya, segueixen robant-nos cada cop que poden (per més que no ho vulguin reconèixer). Ara ja ningú no es creu les seves promeses i malfiem de les seves intencions perquè sabem que sempre són dolentes. Sembla que, per fi, molta gent ha començat a sentir-se lliure per expressar-se. I, si no, ja em direu d’on han sorgit aquestes ànsies  per voler votar que es noten d’un temps ençà. És simplement voler tenir capacitat de decisió i fer el que ens sembli millor davant d’una situació que considerem injusta i insostenible. La indignació social davant de tanta corrupció, de tanta ineficàcia i de tantes males arts sembla que vulgui donar un pas més i molta gent s’adona que ja no n’hi ha prou en sortir al carrer. Saben que cal fer alguna cosa més i estan disposats a fer-la. Votar és una alternativa i la volen fer servir per posar en evidència al govern espanyol davant d’Europa i de tot el món que no volen seguir així.

Per això és important el 9N. Ho és la unitat dels partits en aquest tema, la pressió de la societat civil i la ferma determinació de tirar endavant tots junts el procés iniciat. Cadascú que hi digui la seva, però que no es perdi la unitat perquè, si no, estem pells. Almenys veurem on és cadascú i qui hi ha a cada lloc. Servirà per fer un retrat robot del que vol la societat i els resultats que vagin sortint posaran cadascú al lloc que triï i s’acabarà el cinisme de molts brandant ostensiblement la Constitució i omplint-se la boca constantment amb la paraula Democràcia, que la fan servir molt i no saben el què vol dir.