dimarts, 13 de gener de 2015

∞∞∞Hipocresia infinita ∞∞∞

Veient la foto que tenim aquí al damunt i veient el que està succeint aquests dies, m’adono que una de les coses que més ressalten és la hipocresia en la que la majoria de països estem permanentment instal·lats. No descobreixo res de nou i ja ho han dit i escrit molts altres. Però voldria recalcar-ho i parar-m’hi una mica perquè em sembla que no ens acabem d’adonar que aquest és el nucli de la qüestió i el moll de l’os de molts problemes.

No ens agrada que ens enganyin, que ens prenguin per babaus, per criatures, per gent sense criteri i sense capacitat de discerniment. No ens agrada que ens prenguin el pèl, que ens vulguin fer creure que és blanc el que és negre o que ens vulguin fer beure a galet, com vulgarment es diu. No ens ho hauríem de creure tot: ni el que escoltem a les tertúlies, ni el que s’escriu, ni el que diu la televisió, ni el que corre per les xarxes socials. Normalment som massa crèduls i per això ens enreden tan sovint. I no em refereixo només als polítics. Que també, i molt! Com que veuen que ens ho empassem tot i ens deixem enredar tant sovint, cada dia hi ha més gent disposada a exercir aquesta mena d’esport que s’ha posat tant de moda. Jo crec que cada dia que passa hauríem d’obrir més l’ull, estar més desperts i ser més crítics, perquè la hipocresia, la mentida, els rumors i les ganes que tenen alguns de prendre’ns el pèl van en augment. Hi ha moments en què sembla que tot s’hi val, que tothom pot dir coses i fer acusacions sense massa fonament i, al cap i a la fi, cridar l’atenció per tal de vendre –o de vendre’s- una mica més.

La paraula hipocresia (hipokrisía) ve del grec i significa 'representació teatral'. Quan anem al teatre sabem –o hauríem de saber- que allò és només una representació, que no és real. Quan els actors ho fan prou bé, fins i tot poden fer que ho oblidem i se’ns emporten durant una estona a un terreny indeterminat, a una dimensió on es barreja realitat i ficció. Són capaços de simular tan bé, d’assumir la mera aparença, de fingir una cosa que no és real –però que ho sembla- que són capaços de riure o plorar ells mateixos i de fer-nos riure, plorar, patir o sentir-nos transportats a un altre món als espectadors. Això està molt bé que ho facin els actors i les actrius, però ja no està tan bé que ho facin polítics, periodistes o banquers. Ens tornem tan infantils, que per moments ens ho creiem tot i inexplicablement deixem de ser crítics, objectius, madurs i equilibrats, per tornar-nos persones que comencem a creure’ns-ho tot, encara que ningú no ens donin arguments, dades, ni detalls. O que aquests siguin falsos, que és pitjor!

Estem immersos en l’imperi de la ficció, dels rumors i de la hipocresia infinita, en un temps en què ens envaeix tanta informació que no som capaços d’analitzar-la una mica, de contrastar-la, de digerir-la i per això estem força ben disposats empassar-nos-la sencera, tal com ve i sense ganes de fer gaires comprovacions. No tenim temps –ni ganes, a vegades- i tenim massa pressa. Exactament com quan tenim molta gana i poc temps per menjar; en aquestes situacions no sabem esperar, no masteguem i deglutim tal com ve i sense valorar-ne les conseqüències. Aquest any que comencem serà molt transcendent en molts aspectes. Políticament parlant, ens farem un tip de votar i em temo que ens comportarem altra vegada com acostumem a fer-ho: sense massa crítica, deixant-nos portar més pels sentiments que no pas per la raó, sense avaluar prou les coses. I justament aquest és el terreny abonat que esperen els entabanadors de sempre, els polítics hipòcrites i mentiders, aquells que prometen l’oro i el moro i després no donen res més que xavalla i encara se’ns n’ enriuen a la cara. Polítics que són capaços de treure’ns el pa de la boca per vendre’l i endur-se els diners a casa seva; polítics que són capaços de posar-se al davant d’una manifestació per la llibertat d’opinió quan al seus països no fan més que repudiar-la. Polítics que són capaços de dir ara, sense cap mena de rubor, tot el contrari del que deien ben pocs anys enrere. O periodistes que parlen sense gaires proves i basant-se en rumors i mitges frases tretes d’aquí i d’allà. O banquers que enganyen al mateix Banc d’ Espanya i, per tant, els costa ben poc d’enganyar-nos a nosaltres. O de catedràtics que fan llibres ben grossos plens de cites falses i de teories delirants… I podríem seguir una bona estona amb el ram dels entabanadors.

¿Què hi feien, entre els 50 líders que van assistir a la manifestació a París com a condemna del terrorisme i per la llibertat d’expressió, l’espanyol Mariano Rajoy, el turc Ahmet Davutoglu, l’hongarès, Viktor Orban, el gabonès Ali Bongo, els jordans, Abdalá II i Rania, el rus Serguéi Lavrov, l’egipci Sameh Shoukry, el jueu Benjamin Netanyahu? Tots ells incompleixen en els seus països la llibertat d’expressió i retallen de manera flagrant  alguns dels drets humans essencials. Hipocresia, hipocresia, pura i infinita hipocresia. La foto d’aquests dirigents ens la podien haver estalviat per no haver de passar vergonya aliena. No calia que haguessin anat a la manifestació i que als seus respectius països estiguessin una mica més alerta en respectar les llibertats dels ciutadans i en no mentir tant.

¿Quan serem prou valents i tindrem prou dignitat per dir prou i per canviar a través dels nostres vots aquest sistema podrit, corrupte i hipòcrita? Com per tenir-ho ben present aquest any, que haurem de votar-los unes quantes vegades…