El tren del record

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i les bones costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca... I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa...

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... Una coneguda cantant francesa de la meva joventut -Françoise Hardy- deia  en aquella cançó “La maison où j'ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”... “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.