La vida

Avui vull compartir un text molt bonic que he trobat de casualitat al blog de l’ ESTER BACH COBACHO i que es titula La vida: Un sí als llavis i un gràcies al cor. No sé qui és l’autor, però trobo que val la pena llegir-lo.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Néixer. Agafar un glop d'aire amb el primer plor.
Un crit.
La primera lluita.
Una esgarrapada a la pròpia història.

Caminar... Sempre caminar.
Dia a dia fer passar els anys.
En solitud, però acompanyats.

Aprendre a volar.
Trobar parella.

I viure mil primaveres en l'amor.

I el món ser sols una sola casa...

I passar tempestes...
Fins quasi semblar que tot està perdut...
Fins sentir el dolor i la pèrdua...

I trobar bonances...I respirar i agrair.

Aprendre vivint la bellesa i la fragilitat que conté la vida, la pròpia vida.

Submergir-se, deixar-se amarar...
Que tot l'ésser respiri, bategui, sofreixi, gaudeixi...

I també unir esforços, viure els somnis...

Cercar companys de camí.
Demanar ajuda.
Acceptar la diferència.

Donar i rebre.
Avui tu, demà jo.
Viure i morir...
Donar vida, prendre-la...
Acceptar el cercle com és.

Acceptar-te tu com ets.

Acceptar l'altre com és...
Estimar, estimar-te, estimar l'altre.
Sempre i a cada dia seguir en aquest aprenentatge.
El de l'amor.

I assumir tot: vida i mort.
Mur, esquerda, opressió...
Joia, obertura, esperança.
El que és i el que pot ser.
La meva força i la meva fragilitat.

Un crit.
Un clam.
Un plor.
Un gràcies.

Un renec.
Una pregària.
Un cant.

Un som-hi! , un anem, un junts...
Saber que visc en comunitat malgrat ser un jo.
I viure en solitud però acompanyat, acompanyada.

Davant l'horror cercar sempre la llum, l'esperança.

Així és la vida:
Terra eixuta, terra assadollada.
Aridesa i abundància.
Riquesa i pobresa.
Una esperança sempre a l'horitzó.

Un camí vers la llum.

Tant de bo aquest fos el nostre objectiu...
Viure sense por!

Desprendre'ns de tot.
I volar sense res
Aprendre a deixar coses.
A despullar-nos poc a poc de tot.

I quedar-nos tant sols amb l'essencial.

L'essencial...

El que de veritat importa.
El que cap diner no pot comprar.

Amor, tendresa, respecte, joia, companyia, pau,...
La tendresa d'una abraçada, l'escalfor d'un cos.
El somriure d'una mare, els ulls de l'amant.
El cant de la natura.
Els amics, els companys.
La llum de la tarda.
El repòs vora el riu.
El silenci...

Al capdavall la llum del nostre viure, allò que ens dóna ales.

Podem així seguir en el nostre vol.
Fins arribar al nostre darrer dia.

I sense cap por enlairar-nos, fondre'ns, deixar-ho ja tot.
Ser u amb l'U.
Volar eternament lliures.

I tornar a ser criatures.
Els ulls ben oberts cap a la llum.

I un si als llavis.
I un gràcies al cor!