divendres, 17 de juliol de 2015

Pallassos

Quan parlem dels pallassos hauríem de tenir ben present que la paraula té dues accepcions molt diferents. Ens ho diu el diccionari. Per una banda, la paraula ‘pallasso’  té el significat d’artista còmic i és l’aspecte positiu de la paraula. I per altra banda, fem servir també la paraula en sentit pejoratiu quan l’apliquem a aquella persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d'ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.

No sé si l’ Albert Boadella va ser en algun moment un bon actor, un bon còmic o un bon pallasso. Jo no vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar, però era tingut com a bon actor i, sobretot, va triomfar fent papers satírics. Ell i els Joglars eren especialistes fer sàtires ben àcides. Jo no sé si és sempre veritat allò que diuen en castellà de “quien tuvo, retuvo”. Potser sí. Però també és veritat que les coses s’acostumen a degradar amb el temps i la bis còmica del Boadella s’ha anat degradant de tal manera que ara aquest personatge ja no fa riure. Més aviat fa plorar de pena. És un ressentit que, de tant en tant, va deixant anar la bilis acumulada durant una temporada. I té una fixació tal envers Catalunya i tot el que faci olor a català que, quan té la mínima oportunitat, ho deixa anar sense miraments. Ho dic perquè vaig llegir que en una entrevista a 'La Razón'  havia dit que "una ciutat com Barcelona, que es creu el melic del món, hagi passat a mans de la Colau i el seu equip és de la les coses més divertides". I afegia que "una part de la burgesia catalana ha pujat al carro nacionalista i l'altra s'ha immers en un silenci absolut. Veure-la en aquest ridícul, en aquesta cosa tan casposa que ara domina la ciutat, em diverteix".

Al Boadella li podríem recordar com n’era de casposa i ridícula l'alcaldessa de Madrid fins no fa gaire. Ell no ho devia voler veure perquè menjava de les seves mans.També era una cosa força divertida l’espectacle que donava. Però aquí no m’hi posaré pas perquè considero que cada ciutat és ben lliure d’escollir a qui vulgui. Això sí: que després cadascú s’atengui a les conseqüències.  Per tant, no defensaré la Colau, ni denigraré la Botella. Cadascú és ben lliure de tenir la seva opinió de les coses. Però sí que li recordaria al pallasso Boadella (i vull fer ús aquí de la segona accepció del terme) que la llibertat hauria de ser una cosa sagrada, tot i que sabem prou bé que mai podrem decidir amb total independència; però sí que tenim dret a escollir per nosaltres mateixos allò que considerem millor per a tots. És, per tant, ser lliure és una aspiració que mai farem realitat totalment però sí que podem tenir la legítima aspiració de voler-ho ser. I ho podrem ser si podem exercir el dret a decidir el que ens sembli millor, fins i tot amb el rics de no encertar-ho.

El Concili Vaticà II, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat” inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). I això no val només per als subjectes individuals sinó que val també per als subjectes col·lectius. O sigui, que val per a totes les nacions sense Estat com nosaltres. Hem de poder decidir sobre el nostre destí. És un dret natural i és un dret democràtic. I cap Constitució hauria d’impedir-ho i, si ho impedeix, vol dir que és una mala Constitució i caldria reformar-la a l’instant. Jo no vull pertànyer de cap manera a un Estat que aixequi parets tant per als qui vulguin entrar-hi com per als que en vulguin marxar. No vull pertànyer a un Estat que m’imposi una unió forçada. Vull un Estat que sigui prou democràtic com per poder-me oferir poder-me quedar a gust o poder triar una separació pactada si la vull. I si no és capaç d’això és un estat que no val la pena i no m’interessa per a res.