Engabiats

by jpg

Si posar filats de pues a una Europa que ens havíem imaginat i ens havien promès sense fronteres és l’única solució que han trobat els Estats membres de la Unió Europea a la crisi dels refugiats, estem ben arreglats… És evident que aquesta no és la solució. Què quina és la solució?, em direu. No ho sé. Ni sóc polític, ni em paguen per trobar solucions als problemes. Aquesta és la feina dels polítics i trobo que l’haurien de saber fer bastant millor.

El cas és que les bombes, les bales, la fam, la por i els desgavells de tota mena que sofreixen molts països són algunes de les causes que fan que la gent decideixi deixar casa seva sense absolutament res i carregant a coll nens de pit o iaies de 105 anys com es va veure fa ben pocs dies a la televisió. És una autèntica riuada de gent que trencarà tots els murs i totes les tanques que aquesta Europa tan civilitzada anirà posant com a mal menor i per mirar de sortir del pas i amagar l’autèntic drama que estan vivint alguns pobles. Alguns marxen perquè es moren de gana i altres marxen corrent i de pressa, deixant el llum encès i la nevera plena. Uns marxen per no morir-se de gana i altres per no morir de por; però el cas és que l’allau no s’atura i les tanques només serviran per engabiar i sentir-nos engabiats. Ells marxen per por, amb por i aquesta mateixa por la porten a les motxilles i ens la deixaran a les portes de casa nostra i als carrers i places d’ Europa. Europa comença a sentir por i sentir-se amenaçada per tota aquesta gent, segurament molt injustament i sense tan motiu com en volen fer creure algun bisbe despistat i gens cristià. Europa seria capaç de trobar solucions si les busquessin amb més interès, sense mires tan curtes i egoistes com les que han buscat.

Ho deia no fa gaires dies l’expresident d’ Uruguai, el Pepe Mujica, quan va venir a presentar una biografia seva que es titula ‘Una oveja negra al poder’, que han escrit dos periodistes amics seus, però força crítics i no sempre afins a la seva ideologia. Parlant del tema dels refugiats de Síria explica que ell en té experiència de primera mà perquè l’Uruguai va ser dels primers llocs que en van acollir i reconeix que l’experiència no va acabar de ser reeixida del tot. Va demanar que li enviessin pagesos i li van enviar oficinistes i, per tant, no es van acabar d’adaptar del tot. I reconeixia una altra realitat: que la gent que fuig d’aquests països no sempre són els pobres d’extrema necessitat, ni són tampoc els rics. Aquests darrers s’espavilen d’altres formes i els pobres es queden allà enterrats sota terra. I deia que tampoc són com els espanyols o els italians que van anar a fer les amèriques per prosperar o per necessitat i a causa de la guerra. Deia Mujica que en algun moment arribaven a l’ Uruguai 40.000 immigrants cada any i que van ajudar molt a construir el país. A l’ Argentina n’hi arribaven 300.00 per any. I per causa de la Guerra Civil espanyola van arribar a Mèxic un milió de persones. Eren altres temps i una altra situació, però aquells països van saber acollir-los prou bé i , com ell mateix diu, van ajudar a prosperar molts d’aquells països i van prosperar ells mateixos.

La solució –deixem de ser hipòcrites i siguem una mica més clars- no serà posar una tanca darrere l’altra i posar soldats i policies a les fronteres. Com més filats de pues posarem, més engabiats ens sentirem nosaltres i no farem més que fer bullir l’olla per un caldo de cultiu que algun dia explotarà. La solució haurà de venir en forma de solidaritat, d’idees i formes de fer noves i imaginatives i, per damunt de tot, parant la guerra als seus països i ajudant-los a que es puguin guanyar la vida allà. Ni posant barreres a Grècia, a Turquia, a Bulgària, a Hongria, a Sèrbia, a Alemanya o a Ceuta i Melilla arreglarem gran cosa. Pararem l’aigua per una temporada però després desbordarà per un lloc o altre i el desastre pot ser pitjor encara.

Els ocells no coneixen fronteres. La solució no és construir gàbies sinó deixar volar els ocells donant-los la major llibertat i democràcia possible, tot i que això pugui semblar una utopia.