dimarts, 2 de febrer de 2016

Creure en els miracles

L’apunt d’avui potser és una mica llarg però el considero molt valuós. I no és pel que jo pugui dir, sinó que és pel que ens ensenya el gran psiquiatra Víktor Frankl en les seves obres, que no és res més que l’oferiment d’un model molt interessant per ajudar l'home en la seva lluita per trobar sentit als interrogants existencials que la vida li planteja, ajudant a trobar els seus valors i a ser conscient de la seva llibertat i responsabilitat. És un model de psicologia no determinista que s'assenta sobre tres pilars bàsics que són: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida.

Ai la vida! La vida ens porta a tots –en un moment o altre- per camins embrancats i complicats. Tots sabem molt bé que no sempre és plàcida i la podem viure serenament. A vegades se’ns torna tragèdia, túnel obscur sense aparent sortida i sofriment sense sentit. És en aquests moments que ens venen les preguntes que no ens fem quan tocaria i que, si en algun moment ens les vam proposat fer,segurament que les vam deixar arraconades per una altra ocasió més propícia que no acostuma a arribar fins que hi xoquem de morros i ens les trobem cara a cara i les hem de respondre sense escapatòria. És en aquells moments de màxima incertesa i sofriment que ens preguntem on és el sentit de les coses i si algun dia veurem una mica de llum entre les tenebres. No és fàcil convertir en triomf una tragèdia aparentment sense sentit perquè no estem gaire acostumats a creure en nosaltres mateixos i encara menys en miracles. Un miracle no és res més que un signe i no estem acostumats a interpretar signes. No creiem en miracles, com tampoc sabem veure sentit en el sofriment, el dolor o les pèrdues. Totes aquestes coses poden servir de despertador però se’ns ha acumulat tanta cera a les orelles que ja ens hem tornat sords del tot. Ens hem acostumat tant a mirar a curt termini i a viure el dia a dia que ens ha fugit la capacitat de mirar en perspectiva, més lluny i a llarg termini.

Ens recorda Viktor Frankl que la nostra vida té un sentit i que com a éssers humans estem sempre orientats cap a la recerca d’aquest sentit, que jeu ocult en cada situació de les nostres vides. És justament en les situacions més extremes quan se’ns convida a caminar amb dignitat la resta de la nostra vida, que ens hauríem de sentir impulsats a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos, tenint accés a la dimensió espiritual del nostre ésser. Més d’una vegada m’ho ha confessat sincerament alguna persona i ho he pogut llegir com un emotiu testimoni escrit en alguna altra persona que ha sofert càncer.Coincideixen en afirmar que la malaltia els ha canviat i els ha fet veure les coses de diferent manera i ha canviat també el món emocional de la seva psique. Quan l'ésser humà es veu enfrontat a situacions que no poden ser canviades i sembla que som enduts per la força d’un destí sense sentit, llavors és quan més necessari i urgent és prendre una decisió valenta i existencial, en un acte suprem de llibertat que només pot ser de fe en Déu, en la vida o en un mateix -home o dona- plenament conscients de la seva vida i del valor que sempre té. Davant de certes realitats ben crues, quan hem caigut el més baix possible, quan hem sentit el fred de la nit i del terra pelat és quan hem de saber que qualsevol interpretació merament psicològica de la nostra existència, no només la redueix, sinó que en fer-ho, ens priva de la nostra llibertat que és, precisament, on ens podem impulsar per fer el salt a la transcendència i assumir una actitud que ens permeti convertir les nostres petites o grans tragèdies en un triomf humà.

Seguint amb les sempre suggestives reflexions de Frankl, ser lliure vol dir llibertat d'opció, sabent que no som lliures dels condicionaments que la realitat ens imposa, però sí que ho som per enfrontar-nos-hi i ser capaços d’assumir una actitud positiva. La percepció de sentit és el descobriment d'una possibilitat que hi ha amagada en el fons de la realitat i que és la possibilitat de modificar-la en la mesura que sigui necessari.Pel que fa al sentit de la vida, Frankl afirma que la vida té un sentit incondicional que no es perd en cap circumstància, ni tan sols quan l'home s'enfronta amb la triada tràgica de la seva existència, com són el sofriment, la culpa i la mort, que poden ser enfrontats amb l'adequada compostura i actitud positiva. Insisteix sàviament que l'home no arriba a ser tal, fins que no s'oblida de si mateix, ja sigui per arrimar-se a algú a qui estimar, a una tasca per complir o a un sofriment al qual trobar-li sentit.

Sosté que l'essència de l'home és la auto transcendència, és a dir, que ser home significa estar orientat a alguna cosa o algú que no és ell mateix. D'acord a aquesta concepció l'home és, necessàriament, un ésser obert al món; ser jo, és ser conscient i responsable. Per Frankl, l'autorealització es produeix com a resultat de la realització no de qualsevol possibilitat, sinó d'aquella que sigui la correcta. No es tracta, doncs, de fer el que es pot, sinó de fer el que s’ha de fer.

Frankl ens diu que "la vida no és un llibre que hagi de ser llegit, sinó un pergamí que està esperant ser escrit". En altres paraules: quan l'home pregunta quin és el sentit de la vida, l'anàlisi existencial el fa ser conscient de que, en última instància, no és ell qui pregunta, sinó que en realitat ell és l’interrogat; és la mateixa vida la que li planteja contínuament preguntes que ell ha de respondre. Frankl parteix de la dimensió espiritual de l'home, com a explicació de l'existència personal i el seu pensament no fa més que estendre un pont entre la filosofia i la psicoteràpia quan insisteix en què l'home ha de trobar el sentit de a seva vida i que aquest sentit ha de ser descobert pel mateix home, no li pot ser donat. L'home no és una joguina del destí, que si bé aquest fa les preguntes, sempre li quedarà a l'home la llibertat de com respondre-les. I així com anteriorment Sartre havia dit que l'home estava condemnat a ser lliure, ara Frankl ens diu que aquest mateix home està condemnat a ser no només lliure, sinó també responsable, ja que en la responsabilitat de ser home es basa la filosofia existencial frankliana.

Això que ell ens proposa és un repte personal i social. Veiem així com ser persona, en definitiva, és ser conscient i responsable personalment i socialment. L'anàlisi existencial, en ajudar l'home a prendre consciència de la seva responsabilitat, el porta al màxim desplegament possible de la força indòmita de l'esperit per assumir el sofriment; la consciència vaga de responsabilitat es converteix en la consciència específica de missió, en la noció de la seva ubicació dins del món amb una tasca personal molt concreta. Res fa a l'home més capaç de superar el seu sofriment com l'experiència viscuda d'haver acomplert una missió especial en aquesta vida. Per això mateix podem requerir-li a aquesta persona sofrent que es faci les preguntes que van ser plantejades pel rabí Hillel 70 anys abans de Crist: ”Si no ho faig jo, qui ho farà ?; Si no ho faig ara, quan ho faré ?; Si ho faig només per mi, llavors què sóc jo?”.


Una bona filosofia, crec jo, per a qualsevol moment delicat tant personalment com social. Una filosofia prou adequada com per a donar-nos ànims, ajudar-nos a creure en el gran miracle de la pròpia transformació i ajudar-nos a fer el que ens toca fer, fer-ho tan bé com sapiguem i sense defallences.