dissabte, 27 d’agost de 2016

Quan el llibres es planten

Amb motiu del canvi de domicili, entre els 5250 objectes que teníem entaforats als armaris i que no van servir per a res durant anys, ni hi han gaires perspectives perquè un dia serveixin per alguna cosa (però que tothom acostuma a guardar sense saber per què) hi havia un munt de llibres vells, passats de moda i sense el mínim interès perquè els continués guardant. Vaig pensar que era un bon moment per a fer una neteja a fons i que els contenidors de paper m’ho agrairien infinitament perquè ja devien estar una mica cansats de menjar només caixes de cartró. Cada cop que hi passava a prop m’imaginava que em deien que ja era hora de canviar de menjar i que no els vendria malament una mica de cultura com a plat fort o, com a mínim, per postres.

Aquells calorosos dies de finals de juliol em vaig fer la ferma i íntima promesa que llençaria un munt de coses i que faria una bona tria a la biblioteca. Però resulta que les llibreries, les biblioteques i qualsevol paper que tingui alguna cosa escrita tenen una especial fascinació per a mi i hi trobo una estranya i misteriosa bellesa que m’enganxa de tal manera i amb una força que no puc superar. Un llibre és per a mi molt millor que qualsevol llaminadura o llepolia per un infant, tot i que cada cop em costa més llegir llibres. Però segueixen agradant-me molt, tenir-los a les mans i fullejar-los per a saber de què van. M’agraden els llibres, m’agrada llegir, m’agrada escriure i m’agradaria saber fer-ho sense faltes d’ortografia i amb una bona sintaxi, cosa que cada cop és menys freqüent entre els joves i una habilitat que ja no es desenvolupa gaire.

Mentre anava triant els libres i posant-los en caixes em semblava anar sentint crits d’angoixa i de por. Cada un d’ells devia pensar on redimonis aniria a parar, si seguiria viu i si tornaria a les lleixes de la llibreria, encara que fos ple de pols. Però imaginava que tots ells tenien la secreta il·lusió de seguir vivint i no ser trinxats per horroroses màquines al cap de pocs dies. Tot llibre deu tenir la mateixa esperança de supervivència que té qualsevol persona perquè un llibre és un ésser viu que acompleix una funció ben determinada. Alguns ens han ajudat a ser menys estults, a aprendre coses molt interessants, a formar-nos com a persones i ens han fet passar molt bones estones. També cal reconèixer que alguns altres no són res de l’altre món, que no valen la pena i que no cal perdre-hi ni un minut; i fins i tot en podríem trobar algun de ben maligne, perniciós i amb molt males intencions. Vaja, exactament com les persones!. Un dels plaers més grans que he experimentat en molts moments de la meva vida ha estat passejant-me per una biblioteca, respirant aquella característica olor a paper i tinta, triant llibres a l’atzar i llegint títols i autors sense to ni so pel simple plaer de poder mirar i triar entre tota aquella meravella de ciència, saviesa i paraules ben escrites. No sé si aquest tipus de persones com jo se’ns pot qualificar de viciosos i una mica malalts.

El cas és que cada cop em costava més fer la tria i fer créixer la pila dels llibres que havia decidit llençar. És com si els llibres es plantessin seriosos davant meu i, amb una colla d’arguments ben triats i molt ben pensats, em diguessin que jo no tenia cap dret per decidir sobre la seva vida o la seva mort; que ells s’havien ben guanyat el dret de seguir allà per molt anys perquè algun dia bé els havia triat i els havia donat un lloc que ara era ben seu; que no tenia cap dret a desnonar-los i deixar-los al carrer, a la intempèrie o, al que es pitjor, ser tirats amb menyspreu al contenidor. Em sembla que, entre els precs, els laments i la pols també hi corria més d’una llàgrima que a mi m’encongia el cor. I el que podeu suposar va acabar passant: que vaig ser incapaç d’acomplir aquella ferma determinació i que, a fi de comptes, no vaig poder llençar-ne gaires, tot i saber que alguns potser no els llegiria mai més. Però potser ja em consolava saber que eren allà i que, si un dia ho necessitava, tots estarien ben disposats a donar-me un cop de mà i a fer-me passar una bona estona.

3 comentaris:

Jaume ha dit...

Molt maco i molt emotiu, Jaume. Segur que encara en trobaràs a faltar algun dels que vas llençar, ja, ja..

mudanzas juanjo ha dit...

Es meravellós llegir-te Jaume, quina sensibilitat t'han donat aquets llibres.
Un plaer haver-los tingut tan a prop.
Salutacions i per molt anys!

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Gràcies Jaume i Joan pel vostre comentari. I t'he de dir, Joan, que estic molt content del bé que ho vau fer... I vau haver de traginar tots aquests llibres entaforats en caixes, La veritat és que no t'havia fet cap comentari i bé que te'l mereixes. Un deu!