dimarts, 6 de setembre de 2016

Què ens queda?

foto de Vito Machado.
Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.
Fa pocs dies que llegia unes paraules de Papa Francesc, pronunciades en el marc de la festa de Sant Gaietà -patró del pa i del treball-, festa que se celebra a diferents racons del món i d'una manera especial a l'Argentina (San Cayetano). El Papa Francesc ha enviat una carta al president de la Conferència Episcopal Argentina on parla de la importància del treball ja que "ens confereix dignitat". Al santuari de San Cayetano (a Liniers, un barri de Buenos Aires) s’hi apleguen cada 7 d’ d’agost milers de fidels que participen en la celebració de la memòria litúrgica del sant i que fan cues quilomètriques pels carrers del barri, esperant més de 10 hores per poder estar a prop de la imatge del sant. Què esperen? Què busquen tota aquesta gentada? Pa i feina. No res més. Ni tampoc no res menys, que no és pas poca cosa.
Pa i treball: heus aquí dues coses fonamentals en la vida de tota persona. Molta gent s’apropa aquest dia a aquell santuari angoixada perquè no té cap de les dues coses. Al món no hi ha feina per a milions de persones i, com a conseqüència, tampoc tenen res per a menjar. És angoixant buscar feina i no trobar-ne; és angoixant saber que tampoc no poden tenir perspectives per poder-ne trobar algun dia i, per això molts d’ells en llancen desesperats cap a l’aventura d’Europa o cap a altres llocs incerts i perillosos del planeta amb el cor encongit, la mirada humida per llàgrimes de dolor i la incertesa dun futur millor. Ha de ser molt trist per un pare de família haver-ho de deixar tot, creuar rius, mars i països, tot posant i posar en perill la seva família amb l’esperança de poder trobar alguna feina i veure poc a poc que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir-la.
A Sant Gaietà li demanen pa i treball. El pa és més fàcil aconseguir-ho perquè sempre hi ha alguna persona o institució bona que t’ho brinda -almenys a l’Argentina- on encara hi han moltes institucions solidàries. Hi ha llocs al món que ni aquesta possibilitat tenen... Però feina, és tan difícil d’aconseguir!, sobretot quan seguim vivint moments en els quals els índexs de desocupació són significativament alts. El pa soluciona una part del problema, però només a mitges –diu el Papa-, perquè aquest pa no és el que tu guanyes amb el teu treball. Una cosa és tenir pa per menjar a casa i una altra és portar-lo a casa com a fruit del teu esfprç i del teu treball.  Perquè és exactament això darrer el que confereix dignitat. Quan demanem treball estem demanant poder sentir-nos dignes; en aquesta celebració de Sant Gaietà es demana aquesta dignitat que ens confereix el treball; poder portar el pa a casa. Treball, sostre i terra, tres coses bàsiques dels Drets Humans i tres coses que confereixen dignitat a la persona. Quan la saviesa popular fa servir aquella dita: “viure a l’esquena dels altres” (una dita per qualificar a qui, podent treballar no ho fa) vol dir que els que viuen amb l’esquena dreta podent treballar no són gent digna. I encara hi ha massa gent que viu a les costelles dels altres i menja el pa de l’ase sense adonar-se que ell mateix es torna indigne i fa que altres no es puguin guanyar la vida dignament.
Podríem completar aquest apunt amb un poema de Mario Benedetti, que acabo de llegir i que no coneixia. Trobo que és ben adequat per al moment que vivim.


¿QUÉ LES QUEDA A LOS JÓVENES?
¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.
Mario Benedetti