Qui més qui menys
tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense
voler, se'ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem
que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest
invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de
seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni
adonar-nos-en.
El que no sabia és
que la paraula «xafardeig» prové de «safareig» que,
al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I
no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara:
els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig,
ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les
quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que
s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i
necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa
que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.
Ara que ja han
desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a
fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent:
internet. Internet -a més de
moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi
aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden
d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist
darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex
ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb
l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola
pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats
per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un
exèrcit de detectius aficionats, enemics
diversos i gent sense
escrúpols aniran a
remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o
alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a
tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que
no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot
en els temps que ens ha tocat viure.
Pedro
Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu
que va menystenir fa uns mesos l'educació pública i
confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un
col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament
l'ensenyament d'idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa
de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit
que no és veritat que l'educació privada espanyola sigui superior a
la pública. De fet, només a l'àrea d'idiomes, hi ha més col·legis
bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo
Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els
centres públics són més innovadors que els privats tant en
estratègies com en resultats. Quant a l'àmbit de les universitats,
que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de
repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una
universitat privada entre les deu primeres d'Espanya i aquesta queda
en un gens honorable setè lloc.
De tot això en
podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem
perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista
Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.