divendres, 6 de juliol del 2018

EN HONOR D'URUGUAI



Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així "mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo". Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre "Fútbol a Sol y Sombra" on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un 'pata dura' terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno". 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:"Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…".

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.