1000 entrades!

 

Tal com diu Eduardo Galeano –autor a qui jo admiro molt-

“Uno escribe a partir de una necesidad de comunicación y de comunión con los demás, para denunciar lo que duele y compartir lo que da alegría. Uno escribe contra la propia soledad y la soledad de los otros”.

Hi estic força d’acord  amb aquest text, però no del tot. Jo crec que s’escriu per necessitat. Encara que ningú et llegeixi i encara que sàpigues de cert que ningú llegirà mai allò que escrius. Tots hem començat escrivint poemes en la nostra joventut, amagant-los perquè ens feia vergonya que els demés els llegissin i, possiblement, acabant estripant-los. Però els escrivíem perquè ens sortia de dins; per necessitat.

Escriure ens ajuda a conèixer-nos, ajuda a explicar-nos i ajuda a explicar el que ens envolta. Ajuda a explicar el món i la nostra situació personal en un moment determinat en aquest univers en el que vivim, que ens fa viure i pensar d’una manera determinada.

Escriure, algunes vegades és un diàleg entre nosaltres i el que ens envolta i altres vegades potser és un monòleg amb nosaltres mateixos. És un continu rumiar (com les vaques) tot el que tenim dins l’estómac o dins el cor.

Aquest blog parteix d’aquesta necessitat i a vegades és monòleg, altres diàleg i altres és simplement plagi confessat públicament de coses que han dit altres i que a mi m’han agradat i que vull compartir.

Aquest blog neix de les ganes de dir coses, d’observar la realitat -si pot ser, poc a poc- i dir-hi la meva.  Per això el blog es diu A PEU i té com a subtítol : “Caminant a poc a poc s’observa millor la vida”. I, és clar, moltes vegades també hi ha la necessitat de compartir tot això amb altra gent que pot pensar igual o no. D’aquí la gràcia dels comentaris.

Tant de bo puguem seguir compartint per molts anys!

 

Gràcies a tots.